Contextualitzant el X'ondo (2a part) - La lluita lliure a Sabadell

Introducció

Aquest és el segon capítol dedicat a la història de la lluita lliure al nostre país, de moment basat en la visió subjectiva dels quals vam tenir algun tipus de contacte amb aquest esport. En el primer capítol vaig parlar sobre les meves experiències i descobriments dins de l'àrea del meu poble, Mollet del Vallès. Entre tots els esdeveniments, vaig destacar la labor del lluitador Felipe Calvo, el qual va fer molt al respecte en la nostra població.

Seguidament, donarem la paraula a una persona que va viure en primera línia el món de la lluita lliure a Catalunya: Josep Masip (Sabadell, 1957). Aquest és el text original en català; qui desitgi llegir-ho en castellà pot fer-ho en el següent enllaç:

La lucha libre en Sabadell

Víctor Estrada Mañas

La lluita lliure a Sabadell

Josep Masip Suets

Primers records

La primera vegada que vaig anar-hi va ser amb el meu pare, a la Festa Major de Sabadell. Seria l’any 1967 o 1968, encara a l’envelat que es muntava a “la Pèrgola”, la pista poliesportiva que hi havia al pati de l’edifici que havia estat la casa de la família Oliver, de l’escriptor Joan Oliver, “Pere Quart”, on durant la dictadura franquista hi havia la “Falange”, els “ex-combatientes”, la “Guardia de Franco” i altres similars. 

Recordo vagament lluitadors com el Sotelo, el Mathias (“El Incomprendido” que feia un paper afeminat) o els germans Valero.

Inauguració del Palau d’Esports

El Correo Catalán
«Vallés Especial» (13/08/1972)

L’any 1970 es va inaugurar el “Palau d’Esports”, el pavelló cobert de la ciutat, i les matinals de boxa i lluita lliura de la Festa Major es van traslladar a aquest equipament. 

Aquest canvi va coincidir amb l’aparició d’un lluitador que va revolucionar bastant el panorama, el Luc Béjar. Un “fino estilista” amb bon físic i una tècnica depurada. La primera part de la dècada dels setanta va ser la “figura”. Recordo el seus combats amb el Brunet, el Guanche Canario o el Rodri, guanyats després d’uns bons espectacles. 

També aquests anys va començar un lluitador anomenat Bru-Mont (nom real Joan Moreno). La primera vegada que el vaig veure va ser contra el Gabaldá. Contrariament al Béjar era un “rudo batallador” o “original violento”, presentat com “el pastor de la Cerdaña”, amb barretina, una pell de xai i, a vegades, descalç. Violent, a vegades massa, el que li suposava perdre alguns combats per desqualificació. Li dedicaré un capítol individualment.

Palau d'Esports de Sabadell (1970)

—A l'esquerra, l'edifici rodó, són els vestidors. Hi ha un túnel per accedir al pavelló, d'una Ilargada considerable. Per aquí várem traslladar als "desmaiats" García Arroyo i Nino Mercury.—

Treballs a la Creu Roja

L’any 1976 vaig entrar a la Creu Roja com a voluntari i com que demanaven servei per la lluita lliura m’hi apuntava. Quan vaig ascendir a caporal, 1978, caporal primer, 1980, o sergent, 1982, hi anava de responsable del servei.

Diario de Sabadell (4/09/1982)

Recordo un parell d’anys amb feina significativa. Un combat entre García Arroyo, un lluitador amb trajectòria a França, Regne Unit i Alemanya, i Nino Mercury —Va participar en el X’ondo com «El Trampero»—, un argentí establert a Barcelona. Tots dos de més de cent quilos. Van xocar al mig del ring, quedant tots dos fora de combat. Els de la Creu Roja els vàrem haver de treure amb llitera. Quan van arribar al vestidor, que estava força lluny de la pista, es van “despertar” i es van abraçar. L’argentí ens va dedicar una fotografia, que ha d’estar per casa. La feina encara no havia acabat, al “catch a quatre” la parella Sotelo i El Azteca contra Luc Béjar i Quique Vila. El mexicà “El Azteca” va obrir la cella del Béjar a mossegades. Acabat el combat el vàrem atendre, realitzant una primera cura, però la ferida era molt lletja i calia suturar-la. Amb el trasllat a l’Hospital de Sabadell la nostra feina va acabar a quarts de quatre de la tarda.

Un altre any, combat entre la Pantera Negra (nom real Luis Salazar), “El Adonis peruano” i Luc Béjar. Amb força diferència de pes a favor del “mulato”, li va donar una veritable pallissa al de Badalona. Acabat el combat, el Béjar ens va demanar assistència perquè es trobava molt malament. Havia passat mala nit, segons ells pel càstig de cops als ronyons d’un combat el dia anterior amb el Bru-Mont.

Final d’aquesta primera entrega. La propera la centraré a la trajectòria del Bru-Mont, amb qui tinc bona amistat, i del que he documentat el seu historial.